Trastorns Alimentaris

De totes les barbaritats comeses pel gènere femení
durant la història en nom
de la bellesa, la virginitat o el rol de la dona,
cap és més extrema, més dolorosa i greu
com l’actual obsessió pel cos, la primesa i la joventut.

Espido Freire

Poques formes de patologia psicològica semblen tan perturbadores com els trastorns de la conducta alimentària; quan es manifesten, s’assemblen més a esdeveniments contranatura que van en direcció oposada a la lògica i al sentit comú. Són una causa important de patologia física i psicosocial de moltes adolescents i dones joves (molt menys present en homes, amb una proporció de 9:1). Els trastorns de la conducta alimentària es divideixen actualment en tres categories diagnòstiques (anorèxia nerviosa, bulímia nerviosa i trastorns de la conducta alimentària no específics) i una actualment en estudi (“trastorno por atracón”). Recentment s’està estudiant una nova categoria (trastorn purgatiu, altres autors la criden “vomiting”) però encara no compta amb els estudis suficients.

N’obstant això, una cosa és el diagnòstic estàndard i una altra les seves característiques i, sobretot, el seu tractament. Aquest tipus de trastorns tenen moltes característiques en comú i els pacients es mouen freqüentment entre ells, per la qual cosa en moltes ocasions s’arriba a una perspectiva transdiagnóstica. A més, les seves causes són complexes i sovint desconegudes, entre les quals destaquen uns trets de personalitat determinats, una predisposició genètica i uns factors de risc ambientals i familiars específics. Per aquest motiu en el seu tractament s’inclouen intervencions en la persona, la família i fins i tot en el context social.

L’anorèxia nerviosa és un trastorn alimentari que implica una incapacitat per romandre o mantenir un pes corporal mínim, considerat normal per a l’edat i l’alçada de la persona, un temor a engreixar, una distorsió de la imatge corporal i una negativa a augmentar de pes. Això fa que usin dietes extremes, exercici excessiu o altres mètodes per baixar de pes.

La bulímia és un trastorn caracteritzat per episodis d’ingesta alimentària desmesurada, que la persona duu a terme amb la sensació de pèrdua de control, i que freqüentment és acompanyada amb conductes compensatòries inadequades per evitar el guany de pes. Aquestes conductes inclouen vòmits autoinduïts, abús o mal ús de diurètics i/o laxants, dejuni o un exercici físic desmesurat. Una altra característica comuna és la presència d’una autoavaluació excessivament influïda pel pes i la figura, al costat d’un marcat sentiment de vergonya per sofrir aquest trastorn.

El “trastorno por atracón” (Binge Eating Disorder) es caracteritza per la presència d’episodis recurrents d’ingesta compulsiva, després dels quals no es produeix cap tipus de conducta compensatòria típica de la Bulímia. Això porta a que una part de les persones que sofreixen d’aquest tipus de trastorn tinguin sobrepès. Actualment s’està estudiant la consideració del “trastorno por atracón” (TA) com a possible entitat nosològica individualitzada. La demostració de la important prevalença del TA en la població obesa ha produït en els últims 15 anys un apropament entre els investigadors i terapeutes tant dels trastorns alimentaris com de l’obesitat. Un enfocament integrador no té simplement interès teòric; les repercussions en el terreny terapèutic són evidents, ja que un dels efectes més negatius d’haver mantingut ambdues afeccions separades s’ha produït en l’àmbit del tractament.

En aquest tipus de trastorns, les solucions necessàriament impliquen intervencions a diferents nivells. No només es treballa en la recuperació ponderal i d’uns hàbits alimentaris sans, sinó també en la modificació del sistema en què la persona interpreta la realitat i actua (sistema perceptiu-reactiu). Aquest sistema sol estar alterat i, segons les persones, se centra de manera alarmant entorn del cos, el menjar, el pes i en aspectes com la consecució constant d’èxits (perfeccionisme), la recerca impulsiva de sensacions, una necessitat exagerada de ser reconegut i una baixa autoestima.

Degut a aquestes raons el tractament que es proposa pasa per tres aspectes,

1. Un treball individual per canviar el sistema perceptiu-reactiu disfuncional, cap a un que li permeti funcionar d’una manera més sana i integradora (tant amb un mateix com amb el seu context i amb el món).

2. Una intervenció amb la família (en cas de ser adolescent o viure amb ella) o amb la parella, per modificar les conductes que puguin mantenir el problema i per buscar vies d’intervenció més eficaces.

3. Una revisió d’hàbits i conductes alimentàries.

Es realitzarà un tractament combinat de teràpia d’enfocament breu i un suport psicofarmacològic (en cas de ser necessari).

Si vulgues més informació, consulti aquests articles. Aquest text és un resum dels mateixos.

American Psychiatric Association. (2006). Treatment of patients with eating disorders (3rd edition). American Journal of Psychiatry, 163 (7 Suppl), 4-54.

Attia, E. & Walsh, B. (2009). Behavioral management for anorexia nervosa. New England Journal of Medicine. 360, 500-506.

Brewerton, T. (2004). Clinical handbook of eating disorders: an integrated approach. New York: Marcel Dekker.

Bulik, C.; Berkman, N; Brownley, K.; Sedway, J. & Lohr K. (2007). Anorexia nervosa treatment: a systematic review of randomized controlled trials. International Journal of Eating Disorders, 40 (4), 310-320.

Gowers, S. (2008). Management of eating disorders in children and
adolescents. Archives of Disease in Childhood,93, 331-334.

Sánchez-Planell, L. & Fernández, R. (2002). Trastorno por atracón y obesidad. Formación continuada en Nutrición y Obesidad, 5 (6), 316, 324.

Tasca, G.; Maxwell, H.; Bone, M.; Trinneer, A.; Balfour, L. & Bissada,

H. (2011). Purging disorder: Psychopathology and treatment outcomes. International Journal of Eating Disorders, 44: n/a. doi: 10.1002/eat.20893